Discurso María Josep Ripoll (PSPV Dénia) en el 9 de Octubre – Vídeo

Discurs 9 d’Octubre

Maria Josep Ripoll, portaveu del grup PSPV-PSOE

Hi ha dos coses que ens caracteritzen als valencians i valencianes: que ens agrada molt la festa, les festes; eixa és la part bona…

I ara ve la part incòmoda: i l’autoodi; tan imperceptible com inevitable, que s’hereta de pares i mares a filles i fills per a procurar que la nostra valencianitat no resulte insultant.

S’hi percep en mantres que tots hem sentit o repetit fins a la sacietat: en un “aquí vivimos del turismo” o en “amb el valencià no podràs treballar a Madrid”.

És molt evident en la tendència subtilment interioritzada de parlar en castellà a un nouvingut, abans fins i tot de saber-ne l’origen.

L’autoodi és “si escrius en valencià, et llegirà menys gent”; “si cantes en valencià, el teu públic mai serà multitudinari”; “la ràdio en valencià? No l’escolta ningú”; “millor una televisió en castellà, que així l’entenem tots”…

L’autoodi és també governar una comunitat autònoma i no esforçar-te per parlar-ne la llengua pròpia i institucionalitzar-ne el menyspreu regalant certificats de coneixement de la llengua, la qual cosa equival a desproveir-la de la protecció acadèmica que garanteix la seua conservació, protecció i promoció.

I també ho és posar-nos les mans al cap quan escoltem paraules com “tarda” o “nen”, en lloc de “vesprada” o “xiquet”, i entestar-nos a enarborar la bandera d’una comunitat lingüística pròpia i única, aparentment tallada amb precisió mil·limètrica en Vinaròs; i damunt, fer-ho en castellà.

I mentre la batalla lingüística es revifa cada cert temps, intencionadament, uns altres trets definitoris de la nostra identitat com a poble no han tingut la mateixa sort de ser defensats amb tanta vehemència: els nostres paisatges, un territori bonic i pròsper entregat durant dècades a l’especulació perqué “aquí vivimos del turismo”; el camp i els seus fruits, la vida als pobles, la natura, una manera de viure, una manera de ser.

Patrimoni històric, cultural, arquitectònic abandonat; escriptors i escriptores ratllats de la llista de
“bons valencians”; tradicions sospitoses de “catalanitat”…
En definitiva, la desfeta programada de la nostra identitat com a valencianes i valencians. Tanmateix, una tercera cosa ens defineix: l’esperit irreductible del Tio Canya. Coneixeu la cançó
d’Al Tall?

“Cròniques més noves expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara. Mai parlen en castellà, com han après dels seus pares;
sinó com la gent del poble, la llengua del tio Canya”

Lliures de prejudicis, conscients de la nostra història, orgullosos de la nostra cultura i la nostra llengua i amb les portes i el cor d’esta terra sempre oberts, el poble valencià ha sabut perviure.

Que passeu un molt bon 9 d’Octubre! Gràcies.