En memòria de Jordi Serra Ferrer (1978-2019)
Un home treballador, un amic únic
En memòria de Jordi Serra Ferrer (1978-2019)
Jovi Seser
A principis dels noranta, a principis del meu Batxillerat, vaig conéixer pels corredors de l’Institut Chabás de Dénia un company que compartia algunes aficions. Ja se sap que en l’adolescència un any de diferència és una eternitat provisional d’experiències, però sempre és profitós emmirallar-se en algú que fa teatre, practica l’escriptura i fins i tot té inquietuds polítiques. Alguns anys després, la meua amistat amb Jordi es va refermar a la Universitat de València. Ell estudiava Econòmiques però tenia la gosadia de cursar com a optatives algunes de les assignatures més retorçudes de Comunicació Audiovisual, la meua carrera. A la Facultat de Filologia coincidírem durant aquells cursos mentre desafiàvem el tedi de les classes amb rialles i imitacions que tant de bo haguérem enregistrat aleshores. Després, ja se sap, el temps corre de pressa, just com ell quan compensava amb el running l’estrés inevitable dels quefers de la vida adulta. Regidor a l’Ajuntament de Dénia, diputat a les Corts Valencianes entre 2011-2015 pel PSPV, el millor llegat que va deixar dins la política va ser el del treball ben fet. El compromís amb la seua comarca es posà de manifest amb la valentia amb què defensà, per exemple, una moció el 2011 en suport a la MACMA, la qual travessava aleshores un incert desert de deutes per part de l’administració. Com a regidor de Dénia també es preocupà per la MASSMA, així com pel desiquilibri amb què les retallades amenaçaven els serveis públics de la Marina Alta durant la crisi. I sempre, en totes i cadascunes d’aquestes qüestions, la seua implicació entrellaçava l’àmbit professional i el personal.Un mèrit i també un risc que ell sabia administrar amb elegància.
Malgrat tot, aquestes línies no pretenen retratar el Jordi polític que potser al·ludiran altres signatures i condols. Jo només vull parlar de l’amic que se n’ha anat massa prompte i que aconseguia fer-me somriure fins i tot en els moments més complicats. Encara que intentàvem esmorzar almenys una vegada al mes, és cert que maleïem el caos d’agenda que moltes vegades dificultava la trobada. Quan coincidíem de nou, això sí, espremíem l’actualitat amb causticitat i féiem teràpia conjunta amb Noemí Amorós, el tercer membre d’un triangle que fins i tot tenia -i té- grup de Whatsapp i que demostrava que s’ha de ser molt valuós com a persona per a tindre com a millor amiga una persona tan valuosa com Noemí. En la faceta personal, sense dubte, també era treballador. Mantindre lligams tan ferms malgrat la distància, els anys i els canvis de faena, de domicilis, és una virtut emocional que no tots atresoren. La generositat amb què em brindà tants consells rellueix especialment ara que ja no està ací. Tot és efímer en aquest món. Nosaltres també ho som.
No he gestionat mai bé les absències, ni tampoc estic molt tret en mesurar l’abast de la pena en aquests moments, però necessitava resumir els motius pels quals no oblidaré mai el meu amic Jordi Serra Ferrer. Ho deia en el títol d’aquest article i ho sent dins del meu cor. Un home treballador, un amic únic. Tampoc no calen més adjectius. Els obituaris pequen de solemnitat i llocs comuns. Ell no mereix cap artifici. Ell era autèntic i transparent. Valent, sobretot. Amant de la vida. Dels bons moments i dels bons amics. Amant d’un marit, Juan, amb qui havia assolit la maduresa, la bellesa, d’un amor definitiu. Per això acabe aquest paràgraf amb el brindis que ens havíem acostumat a celebrar en les vespres de Nadal. Un dinar de catarsi de l’any entre rialles, bon vi i millor arròs. Ell, Noemí i jo. Un brindis per nosaltres. Un brindis per la vida. Un brindis per tu, amic: gran, grandíssim i inoblidable Jordi Serra Ferrer.
