Salva Aberola: «Les Falles són el que som nosaltres»

Vides Paral·leles

Com si es tractara d’un univers paral·lel de Murakami, intente entrar en aquest món de les falles, aquest món que ens ronda al cap en algun moment de les nostres vides; a voltes més sovint, a voltes menys, però sempre ens torna a la ment d’una forma o una altra.

Ens pregunten què podrien ser les falles per a nosaltres i tal vegada la resposta estiga dins de la mateixa pregunta. Les falles són el que som nosaltres, cadascú de nosaltres. Com a la vida, la falla sempre et torna el que li dones.

Més de la meitat de la meua vida, l’he passat formant part d’aquesta gran família.
Vaig arribar sent una espècie d’adolescent sabut i fester, desgraciadament, no sóc faller “de cuna” i la meua vinculació al barri era inexistent. No obstant això, em tractaren des del primer moment com un més. Mil i una d’anècdotes, mil i una d’experiències, mil i una de vivències entre vaques sagrades, ninots, faeners, gent que s’escaqueja, fallers d’un dia, els de cor, la xicona que t’agrada, “la xicalla marinera”… gent que ve i va, que torna i no torna… i la falla continua ací, donant-nos forma a la volta que nosaltres li la donem a ella.

El que en un principi pensava que seria un viatge curt, mogut pel desig de festa i burrera, es va convertir en un amor etern. Aquests mariners saben el que fan. Els divendres de casal, on sempre apareixen els quintos i els colpets sense adonar-te’n, aquests sopars de fallers i falleres on abunda la germanor implacable i sobretot, aquest sentit de pertinència; que et porta a sentir que quan entres al barri marítim, entres a ta casa.

No va ser difícil continuar, els mariners es venen molt bé i saben fer-se de voler… Embriagat per totes les anècdotes que et conten els veterans de la falla, vas gaudint aquesta història on cada presentació té una relat que recordar i et veus, tu que no tenies vinculació cap amb la festa, plorant com un xiquet menut quan veus els teus companys d’aventures pujant a l’escenari…

Penses que serà puntual, però acabes tornant a emocionar-te quan apareixen els càrrecs pel balcó de l’ajuntament i et desfones cantant el “no hay quien pueda…” de camí a la nostra casa, el Carrer Pont…Estàs totalment enganxat a aquesta comissió, la teua vida canvia, com la de tots; estudies fora de Dénia, fas vida, acabes tenint parella, tens fills…i com no, la falla continua ací.

He vist persones que s’han baixat del vaixell, persones que desgraciadament ja no estan i d’altres que simplement no encaixen i paral·lelament: als de sempre, els que mai fallen. Això és per a mi la falla. Tots els meus presidents que s’hi han deixat literalment l’ànima encapçalant la nostra aventura i totes les meues falleres majors; valentes marineres, que com valentes que són, reivindiquen el paper de la dona a la societat i ens representen amb molt orgull.

Per que això també és la meua falla, la representació d’uns valors i un sentiment. Orgullós de representar la voluntat i llibertat d’un poble, del qual em vaig sentir representat de seguida i que no ha canviat ni un mil·límetre al llarg d’aquest temps.

I et veus totalment identificat a aquesta causa, els teus companys de viatge han comandat l’expedició, els xiquets i xiquetes que van començar el viatge amb tu, ja són orgullosos mariners i marineres i ara, no dubten en acollir a nous tripulants; en aquest cas, les meues filles.

Elles es pregunten pel devindre de la festa en aquests moments difícils…

Mireu, la nostra falla ha viscut gran quantitat d’esdeveniments: dels bons i dels no tan bons… Dictadura, democràcia, moments de benestar i moments de fam…inclòs no hem pogut plantar monument!! Nosaltres i les nostres circumstàncies, com les de la festa són canviants, però amb els nostres valors de llibertat, espenta, solidaritat i treball…molt de treball, SEMPRE eixim victoriosos!

Ara ens toca ara superar una pandèmia mundial, un virus que ens posa de genolls a tots i que, com hem fet altres voltes, superarem; de la mateixa forma que ho farà la falla, esperant-nos al carrer Pont amb els braços oberts.

Aquesta falla que, com la seua gent i les bones amistats, no pregunta i, encara que sàpies que has de cuidar-la més, tornes a oblidar altra volta… però sempre tornes.
I ho diu un, que li costa aparèixer, però que no té cap de dubte que tornarà a veure desfilar a la falla Baix la Mar pel carrer; ningú desfila com Baix la Mar. I tornaré a veure plantar «fallons» al barri, tornarem a barallar-nos per no voler agafar aquest faristol maleït que pesa com un mort o eixos “floripondios” que ens preparen els nostres delegats a totes les ofrenes …i és que això, amics i amigues, és per a mi la falla: la vida, una vida paral·lela a la teua, però que al mateix temps forma part de tu.

SALVA  ALBEROLA  ARRIAZA