Discurso Vicent Grimalt (Alcalde de Dénia) en el 9 de Octubre – Vídeo

Discurs 9 d’Octubre – Vicent Grimalt Boronat, alcalde de Dénia

Ahir per la vesprada vam inaugurar la nova proposta del Museu Arqueològic de la ciutat de Dénia, reubicat a la casa de la Marquesa Valero de Palma del carrer dels Cavallers.

I el recorregut per esta part de la nostra història, possiblement la més desconeguda tot i ser la més extensa en anys, m’ha fet pensar en l’arbitrarietat que hi ha darrere de la construcció de les identitats.

La vespra del 9 d’Octubre, influenciat potser per la visió dels arqueòlegs, em vaig sorprendre pensant en el nostre castell, construït capa a capa, estrat a estrat, per tantes mans d’identitats, colors de pell i religions diverses, moltes d’elles absolutament alienes a este “orgull de ser valencians i valencianes” que hui exaltem.

No hi ha major cura d’humilitat per a les elevades pretensions patriòtiques que de tant en tant ens encenen que la mirada discreta i cansada d’un vell que ho ha viscut tot i sap, realment, qui som estos valencians, denieres i deniers, que hui celebrem als peus d’un Jaume I de bronze una història reinterpretada mil vegades.

Eixa mirada eterna del vell castell de Dénia, d’infantesa romana, adolescència musulmana i maduresa cristiana, ens recorda cada dia

Qui som estos valencians.

Que ací s’hi van parlar altres llengües, com aquella en la que van florir els versos de poetes com
Ibn al-Labbana i Amat al-Azziz.

Que amb la conquesta de Jaume I hi van arribar els repobladors d’Aragó i Catalunya.

Que des del nostre port, Felip III va expulsar els moriscos, en un episodi més d’eixos atacs d’intolerància que fan avançar la història a colps i reconstrueixen identitats.

Que unes dècades després, la persecució es concentraria en la població jueva…

Amb ulls entelats, eixe vell ens explica com en el segle XVIII va acollir a les entranyes una presó per a les persones d’ètnia gitana que Ferran VI va autoritzar “extingir” del Regne d’Espanya.

I encara el fa plorar la por que van passar les denieres i deniers que es refugiaven al túnel excavat al seu ventre durant els bombardejos de la Guerra Civil.

Va poder donar la benvinguda a la ciutat a Cervantes i Lope de Vega; l’escriptor nord-americà
John Dos Passos va lloar les seues “fortes i velles torres”…

Però també va haver d’acomiadar un fill com Juan Chabás, exiliat pels seus ideals republicans. Mentre unes altres, com Maria Ibars, van poder continuar prudentment preservant el lloc que el valencià tenia a les lletres, això sí, des de la discreció que s’exigia a les dones i al recer del seu refugi de Penyamar.

I eixe vell castell sempre mira amb una resignació còmplice un altre ancià venerat pels valencians i valencianes de Dénia, el Montgó, que també en pot parlar i molt, d’antics deniers ibers que feien vi i aguaitaven des de Benimaquia el futur de la seua terra, que arribava per la mar…

I ací estem, sobrevivint a la història i intentant construir-nos una identitat amb les peces d’un mosaic de cultures que òbviament, i això sí que és molt valencià, no ens deixa posar-nos d’acord.

Així que si d’alguna cosa volem sentir-nos orgullosos que no siga de banderes ni himnes.

Si necessitem bastir-nos una identitat que ens diferencie, no ho fem sobre les ruïnes que van deixar tantes guerres.

Si volem referents, oblidem els antics senyors feudals i els herois de guerra…

Sentim-nos orgullosos de ser el poble acollidor, divers, amable, solidari i lliure en què tantes i tantes persones de procedències diferents han trobat una llar i un futur.

Construïm la nostra identitat, sempre, sobre la prosperitat de la cultura.

I inspirem-nos en la tenacitat de les persones més properes, en la passió i la dedicació que realment canvia, a millor, el món: el record de dos metges, la deniera Maria Hervàs i el Fill Adoptiu de la ciutat Paco Torrent ens han servit enguany d’exemples.

I si se’ns oblida, i ens sentim temptats d’avançar cap al futur reproduint un passat fossilitzat, alcem el cap i mirem als ulls els nostres vells, els que ho han viscut tot i ho saben tot, fins i tot, qui som estos valencians.

Moltes gràcies.